L’ús dels verbs ser i estar és una de les qüestions més discutides de la sintaxi catalana. En primer lloc, perquè Pompeu Fabra no en va fer una descripció sistemàtica: les úniques referències seves a aquesta qüestió són uns comentaris breus sobre usos molt concrets en les Converses filològiques, i la descripció i els exemples de les entrades ser i estar del Diccionari general de la llengua catalana de l’any 1932.
En tots aquests anys, en què evidentment la llengua ha evolucionat molt, força gramàtics han intentat sistematitzar i aclarir els usos d’aquests dos verbs. El seu esforç s’ha dirigit bàsicament a restablir-ne l’ús genuí, que generalment ha volgut dir restablir-ne l’ús de la llengua antiga. Ara bé, el coneixement que encara ara tenim del funcionament dels verbs copulatius en aquesta llengua antiga, i també en les diferents varietats geogràfiques actuals —amb evolucions força diferents en aquest punt—, no sembla que permeti arribar a conclusions definitives. L’única varietat de la qual tenim força estudis és el català central.
En alguns d’aquests estudis —el d’Antoni M. Badia i el de Falk— s’arriba a la conclusió que la situació actual, almenys en català central, d’extensió dels usos del verb estar és clarament una influència de l’espanyol. Però aquesta extensió es produeix —sempre segons aquests dos autors— perquè, de fet, el català ja hauria evolucionat en aquesta direcció independentment de la llengua veïna; en altres paraules, el català es troba en un estadi menys «madur» que l’espanyol.
En aquest estat de coses, l’objectiu del capítol no pot ser un altre que resumir les aportacions que hi ha hagut des de les Converses filològiques fins als estudis de Joan Solà —tots, declaradament o no, sobre el català central— i classificar els usos segons que hi hagi unanimitat o no a acceptar-los o a rebutjar-los. En els casos de desacord, raonem la preferència d’un ús o l’altre.
| 1. Introducció 2. Resum de les diferents aproximacions a l’ús de ser i estar 2.1. Pompeu Fabra 2.2. Ramon Aramon 2.3. Francesc de Borja Moll i Antoni Maria Alcover 2.3.1. Usos de ser 2.3.2. Usos de estar 2.4. Antoni M. Badia i Margarit 2.5. Jaume Vallcorba 2.6. Manuel Miquel i Planas 2.7. Josep Ruaix 2.7.1. Usos de ser 2.7.2. Usos de estar 2.8. Joan Solà 3. Classificació dels usos de ser i estar 3.1. Usos unànimement acceptats o rebutjats de ser 3.1.1. Com a verb intransitiu 3.1.2. Com a verb copulatiu |
3.1.3. Com a verb auxiliar 3.2 Usos unànimement acceptats o rebutjats de estar 3.2.1. Com a verb intransitiu 3.2.2. Com a verb copulatiu 3.2.3. Com a verb transitiu 3.2.4. Com a verb auxiliar 3.3. Casos sobre els quals no hi ha acord 3.3.1. En usos intransitius 3.3.2. En usos copulatius 3.4. Casos en què és possible un altre verb 3.4.1. En comptes de ser intransitiu 3.4.2. En comptes de ser auxiliar en les passives 3.4.3. En comptes de estar copulatiu 3.4.4. En comptes de estar[-se], equivalent a ‘residir, habitar, fer estada’ 3.4.5. En comptes de ser o estar amb S [–AN] 3.4.6. En comptes de estar per a 3.4.7. En comptes de ser o estar en usos copulatius 4. Bibliografia |
XIX. Els verbs ser i estar
Continguts nous
27/03/2019: Ús del verb ser (o ésser), ús del verb estar, predicació no verbal, construccions copulatives, predicatius
Pel que fa a la normativa actual de l’Institut d’Estudis Catalans sobre els usos dels verbs ser i estar, vegeu el capítol 18 («La predicació no verbal: les construccions copulatives i els predicatius») de la Gramàtica essencial de la llengua catalana.