Atès que la distribució dels usos de les preposicions per i per a és un dels temes més polèmics i fins i tot més enverinats de la sintaxi catalana, ens sembla justificat dir uns mots previs sobre l’enfocament que hi donarem.
Segons Joan Solà, actualment s’usen quatre normes diferents: la del valencià parlat, la de la llengua oral de la resta del domini lingüístic, la de Pompeu Fabra i la de Joan Coromines. De les dues primeres no en parlem, perquè la llengua oral queda fora del nostre objectiu. De les dues segones en parlem —i de totes les contribucions que s’hi han fet—, amb una presentació resumida i seguint-ne el fil cronològic. A continuació fem una exposició dels usos de per i per a agrupant-los segons que siguin unànimement acceptats o rebutjats (§ 2 i 3), discutits (§ 4) o siguin casos de doble opció (§ 5).
Un cop arribats en aquest punt, d’acord amb l’opinió «que no és bo d’adoptar simultàniament els dos sistemes» i que «l’estàndard, en una qüestió tan bàsica […], necessita adoptar un criteri unitari per a tot el domini lingüístic», creiem, com Solà, que, fins que la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans no es defineixi explícitament sobre aquesta qüestió, «és bo d’aconsellar prudència: no retorçar els fils mentals més del necessari i fer ús de per a només en els casos imprescindibles (almenys fora del País Valencià)».
Tenint en compte el públic al qual adrecem aquesta obra —principalment les persones lligades professionalment al món de l’edició—, ens sembla indefugible plantejar quina ha de ser l’actitud d’una d’aquestes persones: qui corregeix. La persona que redacta el text —professional o no— pot haver triat un sistema o l’altre —i serà bo que ho faci—; qui el corregeix —com a professional que, entre altres, té la feina de vetllar per la coherència del text—, en canvi, els ha de conèixer bé tots dos i, simplement —o no tan simplement—, assegurar que l’autor del text n’aplica un dels dos coherentment.
| 1. Introducció 1.1. Enfocament de la qüestió 1.2. Causes de la situació actual 1.3. La teoria de Fabra 1.4. Els continuadors de la teoria de Fabra 1.4.1. Jeroni Marvà 1.4.2. Antoni M. Badia i Margarit 1.4.3. Francesc de Borja Moll 1.4.4. El Diccionari de la llengua catalana d’Enciclopèdia Catalana 1.4.5. Albert Jané 1.4.6. Josep Ruaix 1.5. La teoria de Coromines 1.5.1 Anàlisi de la teoria de Fabra 1.5.2. La proposta de Coromines 1.6. L’aportació de Solà a la teoria de Coromines 1.6.1. Anàlisi de la normativa fabriana 1.6.2. Concreció i defensa de la proposta de Coromines 1.7. L’aportació d’Antoni M. Badia en la gramàtica de 1994 1.8. L’aportació de Lluís López del Castillo 1.9. L’aportació de la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya 1.10. L’aportació de Rafel Torné 1.11. L’aportació de Maria Josep Cuenca 2. Usos de per i de per a unànimement acceptats o rebutjats 2.1. Usos de per unànimement acceptats o rebutjats 2.1.1. «Lloc per on» 2.1.2. «Durant» 2.1.3. Temporal distributiu 2.1.4. Freqüència 2.1.5. Estar per 2.1.6. Anar per 2.1.7. Causa 2.1.8. Mitjà 2.1.9. Complement agent 2.1.10. Finalitat 2.1.11. Manera 2.1.12. Distributiu 2.1.13. Predicatiu 2.1.14. «Mirant a» 2.1.15. «Una persona per una altra, una cosa per una altra» 2.1.16. «Allò a favor de qui o de què» 2.1.17. «Allò en consideració a qui o a què» 2.1.18. Concessiu 2.1.19. «Oposició, situació enfront d’una altra cosa i en correspondència amb aquesta» 2.1.20. Nexe d’una comparació 2.1.21. *«Imminència d’una acció» 2.1.22. «Acció no feta encara» 2.1.23. Introduint incisos |
2.1.24. Modal 2.1.25. «Costum» 2.1.26. Casos de règim 2.1.27. Locucions i modismes 2.1.28. Per contra 2.2. Usos de per a unànimement acceptats o rebutjats 2.2.1. «Direcció cap a un lloc» 2.2.2. Destinació 3. Perquè, per què i per a què 3.1. Usos de perquè 3.1.1. Conjunció causal 3.1.2. Conjunció final 3.1.3. Casos d’ambigüitat entre l’ús causal i el final 3.1.4. Cas d’ambigüitat amb perquè causal segons l’entonació i la puntuació de la frase 3.1.5. Substantivació de perquè causal 3.2. Usos de per què 3.2.1. Com a interrogativa 3.2.2. «Per + relatiu fort» 3.3. Usos de per a què 3.3.1. Com a interrogativa 3.3.2. «Per a + relatiu fort» 4. Usos de per i per a sobre els quals hi ha discrepàncies 4.1. L’exposició d’aquests casos 4.2. Introducció d’adverbis 4.2.1. «Direcció cap a un lloc» 4.2.2. De temps 4.2.3. Locucions amb sentit adverbial 4.3. Introducció de sintagmes nominals 4.3.1. «Moment concret en el futur» 4.3.2. Categories lèxiques substantivades 4.3.3. «Vocació, tendència» 4.3.4. «Opinió» 4.3.5. La passiva pronominal amb complement agent 4.4. Introducció d’infinitius 4.4.1. De destinació 4.4.2. De finalitat, amb la preposició regida per un verb d’acció voluntària amb subjecte diferent del de l’infinitiu 4.4.3. De posterioritat 4.4.4. *Causal 4.4.5. De conseqüència 4.4.6. Condicional 4.5. Introducció de la conjunció quan 5. Casos de doble opció 5.1. Per expressar significats diferents 5.2. Per la dificultat de prescriure l’ús d’una de les dues preposicions 6. Conclusions 7. Bibliografia |
XXII. Les preposicions per i per a
Continguts nous
27/03/2019: Ús de la preposició per, ús de la preposició per a, preposicions simples, preposicions àtones, preposicions compostes, oracions causals, oracions finals, oracions consecutives
Pel que fa a la normativa actual de l’Institut d’Estudis Catalans sobre l’ús de les preposicions per i per a, vegeu els capítols 14 («Les preposicions àtones i compostes») i 26 («Les oracions causals, les finals i les consecutives») de la Gramàtica essencial de la llengua catalana.